El quadern blau

“El periodisme cal més que mai per contrastar i verificar les dades”

El divendres 9 de desembre vaig debutar al Catalunya Vespre (a partir del min. 10), a l’espai de tertúlia que dirigeix la periodista Silvia Cóppulo. Els temes: el cas Nadia Nerea; l’eventual avançament del referèndum; les enquestes sobre el sobiranisme al País Basc; i la decisió del Tribunal Suprem de considerar la panera nadalenca com un “dret adquirit” dels treballadors.

Vaig tenir el plaer de compartir taula de debat amb en Manel Manchón, l’Anna Arqué i en Joan Cañete.

http://www.ccma.cat/audio/embed/943508

Domènech: “Dubto que el TC es confronti amb l’Estat si convoca un referèndum”

[Publicada originalment a ElNacional.cat el 05/06/2016]

Va ser la figura revelació de les eleccions generals del 20-D i ara totes les enquestes apunten que millorarà resultats. Xavier Domènech (Sabadell, 1974) torna a ser el cap de llista d’En Comú Podem, amb l’objectiu de consolidar-se com a confluència guanyadora a Catalunya per forçar un canvi a Espanya. Domènech aposta en aquesta entrevista a El Nacional perquè un govern de l’Estat convoqui un referèndum “com més a prop de l’inici de la legislatura millor”. Dubta que el Tribunal Constitucional s’hi confrontés, però assegura que si això passés, “entraríem en un altre tipus de conflicte”. El que té menys clar és com s’aplicaria la independència en cas que fos l’opció guanyadora, apuntant que “s’hauria de veure com es faria el pacte polític, com es faria legalment”. En qualsevol cas considera que allò important és “que es faci la pregunta i es respongui”.

Continua llegint

Bengoa: “España no está preparada para una gran pandemia”

Pedro Sánchez lo presentó domingo 15 de mayo en Barcelona como su ministrable de Sanidad. Rafael Bengoa (Caracas, 1952) es exasesor en sanidad de Obama y exconsejero de Sanidad del País Vasco. Y tiene un plan: aliarse con la tecnología para transformar el modelo sanitario.

Foto de Sergi Alcàzar

Bengoa recibe a El Nacional en el marco de un ciclo de la sección de Estudios Políticos, Jurídicos y Sociales del Ateneu Barcelonès, justo en medio del gran jardín de uno de los principales centros del debate intelectual de la ciudad. El canto de los pájaros acompaña sus palabras y la brisa primaveral otorga un aire distendido a la entrevista. Firme defensor de la sanidad pública universal, sostiene que uno de los “grandes errores” del Gobierno de Mariano Rajoy ha sido la “falta de visión” sobre el modelo asistencial.

El Partido Popular ha tomado en esta legislatura muchas decisiones polémicas. Una de ellas fue la de negar la asistencia sanitaria a los sin papeles. Muchas comunidades se rebelaron, entre ellas el País Vasco, cuando usted era consejero de Sanidad. Entonces dijo lisa y llanamente que se iba a “desobedecer”.

Más que desobediencia civil era simplemente un razonamiento casi gestor, porque sabíamos que iba a ser peor no atenderles que atenderles. Acaban en urgencias y sale más caro. A parte del tema humano. Por lo tanto, era como absurdo de tres o cuatro formas. Entonces dijimos en el consejo interterritorial que no lo íbamos a hacer, no creo que dijéramos ‘vamos a desobedecer’. Lo que haces es seguir el decreto, pero luego compensas para que sí puedan ser atendidos, porque en un país descentralizado como el nuestro puedes hacer eso.

Hubo hasta 541 casos de exclusión asistencial entre agosto de 2015 y marzo de 2016, algunos de ellos incluso mujeres embarazadas y niños que sí que deben ser atendidos. ¿Por qué cree que ha pasado? ¿Están los médicos poco informados? ¿Les acarreará consecuencias?

Si tú dices que la sanidad es parte de la política migratoria, en este caso por parte del PP, empiezan a desencadenarse situaciones en las que hay facultativos que siguen esta línea. Creo que no es de recibo que un gobierno esté haciendo política migratoria a través la sanidad. Me parece una equivocación.

No es de recibo que un gobierno esté haciendo política migratoria a través la sanidad

¿Pero cree que se debe más a la politización de la sanidad o a que los médicos no conocían bien las consecuencias?

Hay un momento en que los médicos no sabían qué hacer… Pero en general fue al revés: la mayor parte de ellos sí atendieron a la gente y hubo algunas personas desatendidas, creo que ninguna muy grave. En todo caso, va a haber dramas cuando sigamos con esa lógica y vengan los inmigrantes formalmente, como sirios e afganos. Espero que cuando estos entren lo puedan hacer de forma organizada en el sector, para ser atendidos.

En el año 2014 usted publicaba en su blog que el sistema sanitario necesita cambios organizativos, de gestión y tecnológicos. En este último punto usted apuntaba a utilizar la tecnología para conectar con los enfermos, monitorizándoles desde casa. ¿Qué riesgos existen de esta virtualización de la sanidad?

Hay más virtudes que riesgos. La virtud es que ahora, por ejemplo, en este patio, un tercio de las personas tiene una enfermedad crónica. Diabetes, hipertensión cardiovascular crónica… Y son personas que no están siendo seguidas. La revolución digital en la sanidad aún no se ha dado y hay que acelerar el paso para que de estas personas pueda saberse hoy, por su médico, mientras están aquí, que están empeorando, porque han mandado algo de información. Puedes esclarecer que esa persona allí está gestando una diabetes y enviar un médico a verle, en lugar de que aparezca por urgencias dentro de una semana completamente descompensado. Queremos que la gente no llegue al hospital, que acabe en la parte más cara del sistema. La digitalización nos permite hacer una medicina no presencial y proactiva.

¿Y la parte negativa?

Hay gente que dice que hay una deshumanización. Pero yo creo que es casi lo contrario, una forma de conectar a la gente y humanizar el proceso. Por ejemplo, hay muchas personas hoy en el barrio gótico solas, en esta especie de epidemia de soledad que tenemos, a las que sólo visita un trabajador social cada dos días… ¿Por qué no montar una infraestructura para que puedan estar en contacto con el sistema, hablar y conectar con otras personas como ellos, aunque sea virtualmente a las dos de la mañana?

Aunque hubiera estos cambios, ¿se tendría que inyectar más dinero en la sanidad, teniendo en cuenta, además, de que el PP ha reducido el gasto en 10.000 millones de euros?

Sí, hace falta invertir para tener una digitalización porque, aparte de lo que estamos comentando, estés o no enfermo tu deberías poder ver a las dos de la mañana la información clínica del último análisis del laboratorio que te han hecho. Y lo debes poder hacer. Igual que hoy puedes pedir una pizza a las 2 de la mañana, tienes que poder ver tu información clínica. El ciudadano tipo debe poder estar controlando su información de salud más y aún más digitalmente y a distancia.

El ciudadano tipo debe poder estar controlando su información de salud más y más digitalmente y a distancia

Por lo tanto, más dinero.

Supone una inversión. En el País Vasco invertimos casi 15 millones de euros y somos 2 millones de personas. Pero se sabe que el retorno de la inversión ocurre al cabo de 3 años. Y a partir de ello ya es todo más eficiente. Muchas veces tienes que invertir para ahorrar en el tiempo.

¿Por qué no se ha hecho antes?

Primero, porque no se tiene claro en el partido del Gobierno el potencial que hay detrás de estas cosas. Y segundo, porque no se tiene una visión del modelo asistencial que se quiere construir. Si tú no sabes exactamente el modelo que quieres, haces cositas pero no lo desarrollas completamente. La falta de visión para que sea sostenible y de calidad ha sido uno de los grandes problemas de esta legislatura.

En los últimos años ha habido aparición de virus nuevos como la gripe A. En el 2010 se tiraron a la basura hasta 10 millones de dosis. ¿De qué manera, si usted fuera ministro, se tendría que organizar este país para que no vuelva a suceder una cosa así? 

El gran despilfarro aparente no fue que se compraron demasiadas jeringas, vacunas, etcétera, porque muchas se pudieron revender. Más importante que eso es que España no está preparada aún para una gran pandemia de algún virus o bacteria que se haya mutado. Creo que hemos aprendido algo de la gripe A, zika y ebola, pero si uno mira para atrás, en los últimos 30 años ha habido 30 enfermedades emergentes. Sabemos que va haber más y la OMS y los especialistas infecciosos dicen que alguna de esas va a ser una mutación muchísimo más virulenta de la que hemos tenido.

¿Tenemos que asustarnos?

No es para asustar a la gente, pero es importante prepararse bien para esa eventualidad, y aún no lo estamos. La otra cosa es que va a ser mejor tener un sistema público muy resiliente para enfrentarnos a eso, organizado y no fracturado con trocitos de privatización aquí, otro invento de gestión en el otro lado. El sistema público no es sólo bueno para atendernos cuando nos ponemos enfermos, sino que ante una de estas eventualidades será importante que sea fuerte.

Desde el 24 de diciembre, el colectivo de enfermería no puede prescribir medicamentos. Seis comunidades han interpuesto un recurso. ¿Qué le parece la medida?

No creo que hiciera falta entrar en estos temas con un decreto. Hay una especie de tic en Madrid de entrarle a todo por decreto, con la idea de uniformar continuamente el país, cuando éste funciona muy bien con una cierta uniformización para que nos atiendan más o menos igual en una parte u otra de España, pero dejando que cada comunidad se exprese sobre muchos temas organizativos.

Hay una especie de tic en Madrid de entrarle a todo por decreto

¿Por qué se ha hecho, pues, este decreto?

Este decreto se ha hecho para decir ‘vamos a encontrar un modelo único de esto’. Es verdad que hay un componente legal detrás de la prescripción, una responsabilidad y, por lo tanto, hacía falta un envoltorio legal. Pero creo que la enfermería está siendo infrautilizada en España, en términos de su potencial. Eso era una de las líneas de trabajo. Sin embargo, ya mirando a la enfermería, les diría que no es lo más importante que les puede ocurrir. Me parece que se han obsesionado con la cuestión de la prescripción y no han visto todo el potencial que hay en la digitalización.

De hecho, el colectivo es de los más buscados en el mundo…

Sí, están reclutándolos en otros sitios y habría que frenar esa pérdida.

En todo caso, y volviendo a la primera pregunta, en Catalunya se está redactando un decreto para que puedan prescribir.

Las enfermeras deben poder prescribir. No sé hasta dónde… No veo por qué una comunidad no puede de repente desencadenar un proceso para que puedan hacerlo. Pero yo abriría en ese decreto catalán las otras áreas que he mencionado.

¿Qué es más importante: la titularidad del servicio o la prestación? La titularidad de un centro puede ser privada, pero la prestación puede ser pública. Hay quien dice que esto es privatizar.

No es privatizar. De hecho hemos vivido muchos años, y sobretodo en Catalunya, en esta situación. Lo importante es alejarse de un debate estéril de qué es público y privado y decir: ¿cómo puede cualquier infraestructura en una comunidad ayudar a mejorar la salud de una población de esa comunidad?

Foto de Sergi Alcàzar

En Catalunya se han expulsado recientemente a dos clínicas privadas que descargaban a una pública incapaz de atender a todo el mundo. ¿Bengoa hubiera actuado de la misma forma que Toni Comín?

Es posible que sí, no me atrevo a valorar esta decisión porque cuando estuve como consejero en el País Vasco hice más y más operaciones dentro del sistema público y menos en el privado. El discurso público-privado creo que no añade valor. Si puedes hacer esta actividad dentro de tu sistema porque crees que tiene margen de maniobra es lógico en un sistema público con impuestos públicos traerlo a lo público.

Usted ha defendido que no hay nada que demuestre que la privada mejora la calidad y el coste. ¿Hay algo que demuestre lo contrario, es decir, que la pública sí lo hace?

Desde la época de Ernest Lluch estamos dando por el 6,5% del PIB prácticamente todos los servicios que aparecen en la medicina, así como medicamentos y tecnologías. No creo que se pueda decir que el sistema público haya sido ineficiente, sino muy eficiente. Ha manejado la sanidad con poco dinero relativo a otros países europeos con unos resultados bastante espectaculares. Cuando en Madrid y en València se defendía la privatización de ciertos servicios porque eran más eficientes, no hay ningún documento de gestión que justifique esa frase. Pero me intento alejar de estos debates, porque veo que añaden más calor que luz. En el sector, lo que buscamos es cómo hacerlo mejor, y tienes que tirar de todas las infraestructuras.

El sistema público ha sido muy eficiente

Afirmaba en una entrevista que el sistema está excesivamente burocratizado, que necesita más agilidad. En palabras suyas, y le cito, “hay que dar más margen de maniobra a los directivos para que puedan mover personal y que todo no esté tan condicionado a un contrapoder sindical”.

Eso es así. Poder montar un nuevo modelo donde la atención primaria y la hospitalaria estén trabajando juntas con los servicios sociales y un enfermero pueda atender a un paciente en su casa porque parece que se está descompensando. ¿Qué tengo que hacer, si no? ¿Ir a preguntar a los sindicatos a ver si están de acuerdo con que vaya una enfermera?

¿Entonces?

Lo que tienen que tener los directivos es margen de maniobra para usar, por ejemplo, 10 enfermeros en atención comunitaria en vez de lo que venían haciendo. A veces el poder sindical se resiste a ello y entonces entramos en una enorme paradoja entre los que queremos tener un sistema público fuerte y resiliente. Vemos que son los sindicatos quienes frenan construirlo, cosa que ellos obviamente no quieren, pero como razonan en términos de ‘no se mueven fichas aquí hasta que nosotros estemos acordando algo’…

Antes lo mencionábamos de pasada. Hay autonomías que utilizan más dinero para la sanidad y hay otras que menos. ¿Es bueno el modelo o debe cambiarse?

La descentralización ha ido probando unos resultados bastante espectaculares. Es evidente que se debe ir hacia un modelo donde se vaya progresivamente uniformando cuánto se debe gastar en sanidad. Ahora todas están infrafinanciadas por una razón muy simple, y no es mala voluntad política. La demografía hace que tengamos más personas mayores, más enfermedades crónicas y un 4% más de demanda. Eso no se puede atender con el presupuesto de hace 5 años. Atender la demanda del 2016 con el presupuesto del 2010 es absurdo y está siempre tensionado el sistema.

Se debe ir hacia un modelo donde se vaya progresivamente uniformando cuánto se debe gastar en sanidad

¿Qué papel tiene el Ministerio de Sanidad en este contexto?

Tiene que hacer dos cosas. Meterle sólo más dinero a esto no basta, hay que transformar la sanidad, yendo hacia el modelo que he comentado. El ministerio podría crear un entorno favorecedor para que las comunidades hagan esa transformación. Hay algunas moviéndose ya en esa dirección y otras no.

Foto de Sergi Alcàzar

¿Qué sensaciones tiene de cara al 26-J?

¿Hay algún partido de fútbol? [Se ríe] Creo que convendría que la gente votara sabiendo quién está defendiendo el Estado del bienestar y quién no. Pero que también sepan que algunos están sugiriendo, como Podemos, hacerlo metiendo más dinero y más impuestos, y eso no basta. Hace falta más dinero y transformar, y que yo sepa sólo el PSOE lo dice en su programa. En cambio, el PP no tiene la visión de que hay que proteger el Estado del bienestar y lo está dejando evolucionar con demasiados recortes hacia un sitio que nadie sabe.

¿Y Ciudadanos dónde se situaría?

No conozco bien el proyecto. Pero no habla de transformación.

¿Qué ha fallado que se pueda cambiar a corto plazo?

Hay que revertir dos cosas: la universalización y aquella política de que si los jóvenes os vais a Alemania en seis meses perdéis el derecho a ser atendidos. En inmigración, es absurdo no atender a personas que, de todos modos, te van a aparecer después en urgencias, donde sí les tienes que atender, pero te vienen en mal estado y te salen mucho más caras. A todos sus niños hay que vacunarlos porque si no en el cole van a estar contagiando. Y sobre los copagos hospitalarios, los cálculos estaban muy equivocados y el montaje de instalarlo iba a ser más caro que el dinero que se iba a recuperar.

¿Quién les ha asesorado?

Todo ello son cosas que van haciendo directivos del sector en Madrid porque creen que eso es lo que hay que hacer porque Montoro ha dicho de recortar un poco más. Pero está fuera de una estrategia. El PP sí que sabe dónde va en temas de Fomento, en energía, pero en sanidad nadie me consigue contestar cuál es el plan a diez años.

[Entrevista publicada originalment a ElNacional.cat]

Iceta: “Si el Govern no tira endavant amb la CUP els pressupostos, ja sap on és el PSC”

[Entrevista publicada originalment a ElNacional.cat]

Miquel Iceta, primer secretari del PSC, defensa en aquesta entrevista amb El Nacional la proposta de reforma federal de la Constitució i nou Estatut de Pedro Sánchez i assenyala que si fracassés a Catalunya preferiria una llei de claredat com la canadenca i un referèndum com el que planteja per al Quebec. També afirma que si el Govern no aconseguís tirar endavant els pressupostos amb la CUP ja sap on és el PSC.

La trobada de Pedro Sánchez i Carles Puigdemont dimarts a la Generalitat va ser inèdita per molts motius. No hi ha hagut diàleg en 4 anys, Sánchez no és president, ni, ara com ara, candidat a una nova investidura… Li va aconsellar vostè que es reunís amb el president?

Sí i no. Quan el president Puigdemont va prendre possessió, Pedro Sánchez el va trucar per felicitar-lo i li va dir que s’havien de veure. Tenien aquest compromís mutu. Però és veritat que quan hem parlat [amb Sánchez] i m’ha dit que pensava fer-ho, sempre li he dit que em semblava molt bé. Sánchez ha volgut fer un gest en el sentit que el canvi serà diàleg. Un gest clar, volem canviar absolutament l’escenari. El tema de fons requerirà temps, però hi ha moltes qüestions del dia a dia que, amb dos governs que parlin, seran més fàcils de resoldre. És un gest polític interessant, polític i intel·ligent. Cap dels dos ha volgut amagar una discrepància de projecte, però s’han compromès a mantenir un fil de diàleg.

Continua llegint

Expósito: “Volem un nou espai de fusió de les esquerres”

[Entrevista publicada originalment a ElNacional.cat]

Marcelo Expósito neix a Ciudad Real el 1966. Comença a venir amb regularitat a Barcelona al 86 per ser “un laboratori cultural i polític”. Artista socialment compromès decideix implicar-se en el moviment per la insubmissió al servei militar, tot i portar una còmoda vida d’estudiant a Holanda. Des de llavors passa pel moviment antiglobalització i antiprecarització, “caldo de cultiu del qual sorgeix l’eclosió ciutadanista”.

El 15M, aquest moment “d’unió entre la força d’invenció d’una generació nova i la motxilla del vell”, del qual participa, no s’apaga mesos després, com alguns pensaven. Ell està allà on permet que la flama segueixi. Allò que “sorgeix com un avís davant la imminent victòria del PP” estén les seves articulacions perquè “el conjunt d’energia acumulada irradiï la societat”.

Acostumat a explicar les revolucions a través de l’art, assegura que “l’hegemonia del canvi social ve per la capacitat d’una societat de narrar-se a si mateixa”, al mateix temps que s’esgota “si no hi ha articulacions polítiques que efectivament produeixin canvis estructurals amplis”.

La seva intensa trajectòria el porta al costat de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, a la PAH i Guanyem Barcelona, per després formar part de l’executiva de Barcelona en Comú. El 20D és escollit diputat al Congrés per ECP i ara ocupa la secretaria quarta de la Mesa de la cambra.

A finals de gener anuncies juntament amb l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i altres companys “comuns”, la voluntat de constituir un nou espai polític d’esquerres a nivell català. El 20 de febrer se celebra un plenari de Barcelona En Comú. Allà s’avala definitivament?
El que el plenari valida el 20 de febrer és posar en marxa el debat, cosa que es venia parlant informalment durant moltíssims mesos, que és com reproduir el model de Barcelona a escala catalana.

Quins són els propers passos? 
Per part nostra ja hem sotmès un document de treball que és públic i conegut a la nostra organització perquè es discuteixi, també als barris i organitzacions polítiques que se’n sentin properes. Com bé saps la matriu de BComú és Guanyem Barcelona, la qual es presenta com una plataforma singular diferent a les tradicionals en diversos sentits. El primer és que és una hipòtesi, no una organització política. Planteja el salt a les institucions. El segon aspecte important és que és ciutadanista, el que planteja és una hegemonia del protagonisme de la gent. I tres, de confluència, perquè ens presentem com una entitat nova, singular, no autoreferencial, que advoca per la construcció d’espais per traslladar a nivell institucional allò que ja passa als carrers.

La idea és repetir aquest model de tres punts a l’àmbit nacional? 
Per a nosaltres aquesta és la màquina que s’ha de posar en marxa per construir un nou subjecte polític català. De fet el que vam proposar el 24 de gener va ser una hipòtesi. Veurem ara com es verifica, debat, discuteix, confronta. El model de tenir un peu posat en la confluència però que encara té el llast de les formes de les coalicions entre organitzacions nosaltres ho acceptem quan és inevitable però no ho volem.

Que no estigui prevista, almenys per ara, una altra cita més en el calendari electoral català ajuda… 
Ens permet un trajecte de construcció que és molt semblant al que hem tingut a Barcelona: aproximadament un any per fer la generació d’un espai comú.

En quin grau influeix l’èxit d’En Comú Podem en la presa d’aquesta decisió? 
Ens agrada fer les coses sense pausa però amb una certa cocció. És veritat que ens impliquem en les generals perquè es donaven una sèrie de condicions delicades per a la continuïtat de la revolució ciutadana. Vam veure que havíem de arremangar-nos i donar un cop de mà. Ens semblava, d’una banda, que hi havia un procés de bloqueig del creixement de Podem, després d’un any d’atacs molt durs del règim que feia que l’alè en el qual ells també havien participat dels processos municipalistes perillés. També ens preocupava veritablement l’ascens de Ciutadans a Catalunya. Tot això ens va fer concloure que havíem d’entrar-hi, fins i tot i precipitadament, a tenor del resultat.

Ens plantegem implicar-nos a les generals pel procés de bloqueig del creixement de Podemos

Quins avantatges aportaria? 
Negociar cadascuna de les confluències per a cada procés electoral és una feina molt esgotadora i en alguns aspectes és supèrflua, perquè suposa tornar a negociar qüestions que estan ja discutides d’abans. D’altra banda nosaltres també considerem que hi ha una certa saturació de projectes polítics amb un perfil semblant en l’àmbit català. Volem consolidar un dispositiu que incorpori, així mateix, moviments socials.

No només partits doncs. 
Sí, i ens sembla que això pot arribar a ser clarament hegemònic en aquests moments.

Freqüentment es diu “Donem aquest pas perquè hi ha molta gent que ens ho ha demanat”. Hi ha algú que us hagi demanat que no ho feu? 
Jo crec que ningú. Fins i tot els nostres adversaris tenen clar que nosaltres volem arrancar amb això.

I a les catalanes? 
No estàvem preparats per a unes eleccions catalanes. En aquell moment a nosaltres ens semblava que havíem de seguir treballant en l’àmbit municipal. Havíem guanyat les eleccions al maig i el nostre govern va arrencar al juny, per la qual cosa la nostra organització va rebre una sacsejada molt forta. En contra d’alguns articles que es publiquen dient que ens va agafar per sorpresa la victòria a Barcelona, ??que no ens l’esperàvem, he de dir que nosaltres esperàvem guanyar. El que passa és que no sabíem el que significava guanyar. Guanyar un ajuntament de l’envergadura de Barcelona des de la ciutadania.

Al marge dels temps… 
Bé, vam participar de les taules de negociació CSQP i ens va semblar que podria haver tingut una component més fortament de protagonisme ciutadà, entre altres coses.

Així, hi havia aspectes programàtics que no us agradaven.
Des d’alguns mitjans se’ns acusa de tenir aspiracions més enllà de la gestió de l’ajuntament. És completament equivocat. Nosaltres naixem com a iniciativa municipalista perquè creiem en la democràcia distribuïda. És la primera escala on el ciutadà pot tenir un protagonisme estret en la gestió de les seves pròpies condicions de vida. Nosaltres no abandonarem mai l’escala municipal perquè som un moviment de fort component democràtica de base.

No obstant això, voleu i esteu donant ja el salt. 
No estem desinteressats del que passa en altres àmbits polítics. Som conscients, i és una cosa que intuíem però que no vam saber fins que vam estar a l’Ajuntament barceloní, que els consistoris del canvi necessiten estar protegits a altres nivells de l’administració. Tu en els ajuntaments sol no resisteixes. Com multipliques la revocació ciutadana si no derogues la llei Montoro? És impossible. Com sostens un ajuntament com el de Barcelona si tens governs hostils a nivell autonòmic i estatal? I justament el salt és per protegir el nostre ADN, allò pel que continuarem treballant prioritàriament.

El nacional havia d’esperar? 
Ens va semblar que no era un gest de protecció de Barcelona sumar-nos a Catalunya Sí Que és Pot i desgastar-nos. En canvi sí vam decidir participar en les generals per protegir Barcelona. No volíem un govern a l’Estat que seguís desplegant, com ho va fer el PP, una agressió tan forta contra la democràcia municipal.

Ens va semblar que no era un gest de protecció de Barcelona sumar-nos a Catalunya Sí Que es Pot i desgastar-nos

Vau aportar imatge.
Sobretot vam aportar un imaginari de victòria. Es pot guanyar. És important que s’instal·li aquest imaginari. A més, portàvem mesos governant i no havia sobrevingut l’apocalipsi. És més, es començava a viure millor o amb menys asfíxia que en el cicle polític anterior.

Hi ha certes esquerres que psicològicament no han volgut guanyar mai.
Tenen terror de guanyar. Ens sembla que aquesta espècie de pulsió histèrica de certes organitzacions polítiques per la qual et boicoteges les teves pròpies possibilitats de fer el salt… Nosaltres vam néixer per trencar amb això. Podemos també. Som estrictament paral·lels.

Com preteneu fer el debat per a aquest nou espai català d’esquerres? 
De moment som prudents i hem obert només un procés de debat dins la nostra organització (BComú). La nostra gent ha viscut uns mesos molt vertiginosos des de les municipals fins a les generals. Ens agrada que es debati tranquil·lament als barris, als eixos, a les comissions tècniques, a la coordinadora… Al plenari del que parlàvem abans es va tractar de forma molt breu però va ser el tret de sortida per a un debat intern.

I després? 
Tenim un any i el model de Barcelona. Volem veure si és reproduïble o si cal inventar un altre dispositiu. Arran d’això anirem a un altre plenari, veurem si es creen instàncies intermèdies, però el que està clar és que tira endavant.

Barcelona és un món i Catalunya un altre? 
Sí i hem de ser humils. A nivell català és una altra dimensió. Hi ha altres organitzacions que des de fa molt temps treballen i que han ajudat a vertebrar aquest país en les últimes dècades. En aquest sentit no volem ser invasius en territoris on ja hi ha processos polítics, però sí anar amb la convicció que és bo de fer confluir coses que funcionen.

ICV té les seves estructures, els seus ritmes, els seus processos de decisió. Com s’aconsegueix que funcioni d’una altra manera?
De moment a Barcelona el Comú ja es funciona sense quotes de partit en els càrrecs de direcció.

Parlen de “cooperativa política”. És això? 
El model de cooperativa no deixa de ser una mena d’adaptació del model de coalicions polítiques. Nosaltres diem que si el que s’està pensant és en una àrea política nova en què els militants puguin entrar formant corrents interns informals que empenyen en una direcció, alhora que tenen fos el seu propi aparell, i que d’alguna manera col·labora i contrapesa amb la nova àrea, a mi no em sembla un bon model. El model del doble barret no crec ni que pugui evolucionar en termes pràctics ni em sembla molt respectuós.

Que jo recordi el PSUC manté per menys d’un any la seva identitat política. En pocs mesos es dissol

Diuen que volen un nou PSUC. 
Em sembla un bon exemple, perquè quan el PSUC es forma en els anys trenta és una fusió de diverses organitzacions marxistes. I quan participa en la construcció d’ICV, que jo recordi el PSUC manté per menys d’un any la seva identitat política com a organització. En pocs mesos es dissol.

La idea és doncs que es fusionin les militàncies d’ICV, EUiA, Podem, i aquests partits deixin d’existir. 
El model de Barcelona En Comú és aquest. És veritat que ha de ser progressiva entre els partits d’esquerres, nosaltres ho entenem. No hi ha dissolució tampoc a BComú des d’un primer moment, però ara ja no hi ha quotes i, encara que es mantinguin les militàncies, han anat desapareixent les tensions prèvies entre militants diferents. Allò adient seria pensar que el nou espai ha de subsumir el conjunt. Però no només les organitzacions polítiques, tot i que són els que tenen la influència més poderosa per condicionar els processos de canvi.

Allò adient seria pensar que el nou espai ha de subsumir el conjunt

Com es consolida la bossa de votants que, per exemple, a Barcelona va passar de votar a Ada Colau a les locals a votar Ciutadans a les catalanes? 
Fent una bona gestió allà on governes i sent coherent i honest en el teu funcionament polític allà on has posicions de força sense ser govern. No s’ha de perdre mai l’articulació del moviment amb la ciutadania i els moviments socials. Són les tres claus. No es pot perdre el contacte amb el sentit comú.

En posicions de govern la perspectiva és diferent? Amb el tema de la vaga es va arribar a dir que els sindicats s’estaven passant. Com es fa perquè el vostre electorat no ho vegi com una incoherència? 
Nosaltres hem de demostrar que no governem ni només per als moviments, ni només per a l’organització, ni només per als nostres votants, sinó per a tota la ciutadania. No és que haguem canviat sinó que adoptem una posició que és coherent amb governar per a tothom.

Té cert risc?
No és tant un risc, sinó un mandat. Crec que el que el nostre equip de govern està fent en aquestes situacions és una posició de mediador en el bon sentit. La doble crisi en aquest país passa perquè hem tingut governs que governen de part. No hi ha hagut oposició a la vaga sinó una posició favorable a la negociació. Les acusacions que hem actuat com una patronal són injustes. Hem actuat com a govern de la ciutat, plantejant les condicions que li semblaven justes per començar a parlar. I els sindicats han pres les seves decisions. Ens semblava una actitud de força innecessària per part del sindicat que ens podríem haver estalviat i l’Ajuntament havia d’actuar volent preservar que una part important de la població pogués utilitzar el transport públic.

Les acusacions que hem actuat com una patronal són injustes. Hem actuat com a govern de la ciutat

El document de 100 pàgines presentat per Podem fa un parell de setmanes va ser titllat de primer acte de campanya electoral. 
Hi ha alguna cosa a què el PSOE s’ha d’acostumar i és que ja no hi ha bipartidisme. Hem d’esperar a veure si ens treuen a ballar i donar suport a un o altre depenent del que et donin? Això no funciona així. Això durà a què l’intent d’investidura de Pedro Sánchez descarrili. El que Podemos planteja és una escenificació d’una força equivalent en volum de vots que posa per davant els seus plantejaments.

S’ha jugat massa fort? Minuts després de saber-se que el president del Govern espanyol en funcions, Mariano Rajoy, declinés sotmetre a la investidura, ja fèieu una roda de premsa repartint ministeris i assumpcions. 
Del 20D fins que es fa aquesta roda de premsa el PSOE es nega a reconèixer-nos com una força política. I a En Comú Podem i la resta de confluències, sobretot. Vam haver de lluitar molt dur perquè entengués que Podemos no és un bloc homogeni amb ales i que teníem una disciplina de vot pròpia, és a dir, que erem organitzacions sobiranes.

IMG_3151

Diferent al PSC? 
Sí, som una organització subalterna pròpia, que a més a l’hemicicle (ECP) és la cinquena força de la cambra. Es diu aviat. I sumant-nos a Podemos i Esquerra Unida tenim més vots que el PSOE. Com que ells no volien plantejar la seva proposta, nosaltres vam passar per davant.

Se la van prendre molt malament… 
Ells s’ho van prendre com una ofensa, però no ho era. Era l’evidenciació del xoc d’un model bipartidista contra un que vol fer-se càrrec de la pluralitat i complexitat de l’actual tauler. I és aquesta la qüestió de fons.

Llavors intenteu imposar un relat que fer un govern junts és més fàcil del que semblava. 
És clar. Van criticar que el Rei no ens havia demanat a nosaltres formar govern, però no entenc que hi té a veure que com a forces polítiques sobiranes plantegem la possibilitat de fer un govern. El testimoni, després que nosaltres expressem com ho veiem, el té Sánchez. Nosaltres no ens vam posar a dialogar amb altres grups per formar govern, sinó que vam plantejar la necessitat d’impulsar i construir una realitat diferent.

Contempleu que amb les enquestes a la mà, el PP temi una sorpasso de Podemos al PSOE en unes noves eleccions i acabi facilitant amb l’abstenció un govern Sánchez-Rivera? 
L’acord amb Ciutadans ja és de facto una gran coalició. Ciutadans comença jugant el paper d’intermediari entre els dos grans del bipartidisme. En el moment en què comencen a sorgir els casos ja més que escandalosos que afecten el PP, i aquest es comença a convertir en el gran problema, Ciutadans ocupa el seu lloc. El que fem aquesta setmana és votar si o no a una gran coalició. Que a aquest acord s’hi pugui acabar incorporant el PP és la hipòtesi del senyor Felipe González. En qualsevol cas, parlem d’una combinació per aturar el procés de canvi i tornar a imposar una restauració on els grans poders econòmics quedin intactes, on els grans problemes de la ciutadania no quedin resolts més que amb un cert maquillatge…

En el moment en què comencen a sorgir els casos ja més que escandalosos que afecten el PP, Ciutadans ocupa el seu lloc

Xavi Domènech deia l’altre dia que el dos de març no s’acaba el món. De totes maneres, com afectarà a la confiança aquesta aposta de Sánchez per Ciutadans? 
Nosaltres seguim oberts perquè també entenem que el partit socialista no és un bloc homogeni. Esperem que hi hagi la deliberació i reflexió interna que nosaltres també estem tenint. Veurem què passa a partir del dia sis. La veritat és que nosaltres en cap moment hem baixat l’oferta. Els documents presentats per Podem segueixen sobre de la taula.

Una taula de la que us vau aixecar la setmana passada… 
Enteníem que era una farsa. No ens hem retirat de negociar, sinó d’una cosa que no era una negociació.

Estaríeu disposats a entrar en un govern del PSOE amb certes temàtiques ja tancades amb Ciutadans que garantissin la seva abstenció en la investidura? 
Fins i tot si hi ha un govern de canvi, hi ha d’haver una mecànica de funcionament efectiu al Congrés. Vull dir que, fins i tot si hi ha un govern de coalició, hi ha d’haver inevitablement acords de legislatura amb altres forces. És evident. El que no pot ser és que es faci amb una força amb la qual nosaltres no estarem d’acord de cap de les maneres. No donarem suport a un govern prèviament condicionat per Ciutadans en particular. Fins i tot el mateix Sánchez ha dit que l’acord és conjuntural i sembla que no donarà una majoria per a la investidura. Si és així, em sembla evident que serà paper mullat i no es mantindrà.

No donarem suport a un govern prèviament condicionat per Ciutadans en particular

Durant aquests mesos no heu posat cap temàtica, tampoc el referèndum, com a línia vermella per seure a negociar. En el moment en què entres en una taula sense línies és que admets que són punts que poden caure. 
En realitat, si no m’equivoco, qui va plantejar en primera instància línies vermelles va ser Susana Díaz. Nosaltres hem dit des del primer moment que no en posem. Mai vam dir que el referèndum era una línia vermella, sinó que vam guanyar les eleccions a Catalunya i que enteníem que aquesta era la solució. Evidentment després t’asseus a escoltar el que els altres proposen. Així i tot, mai se’ns va passar ni remotament pel cap renunciar-hi, pel simple fet que ningú ens va plantejar una altra solució. De fet, quina és la solució que planteja per a Catalunya l’acord PSOE-Ciutadans? Cap. Doncs nosaltres diem que és el referèndum.

Hi va haver moments en què del referèndum se’n parlava més aviat poc i semblava que hagués caigut del mapa. La nit del 20D Iglesias no va parlar-ne fins que hi va haver una pregunta de la premsa. Enteneu que generi desconcert? 
Cada vegada que s’ha preguntat per això la resposta que s’ha donat és la mateixa. El problema és que si en lloc de dir-ho 10 vegades en una roda de premsa ho dius 3, es veu que significa que ho has replegat com a línia vermella.

En una taula de negociació amb el PSOE, si l’únic que us separa és el referèndum i ve Carme Chacón i planteja el que ha dit ja dues vegades de primer un a nivell espanyol sobre la reforma constitucional i si surt que no a Catalunya, després un sobre la independència, vosaltres podríeu arribar a assumir-ho en darrer terme? 
Tothom sap que a Catalunya s’acabarà votant. Hi ha diferències sobre quin tipus de votació ha de ser, quan, i hi ha qui ho diu en públic i hi ha qui ho diu en privat. El que diu Chacón és evident. Si fas un referèndum sobre la reforma territorial i falla a Catalunya, has de fer un sobre la independència.

Tothom sap que a Catalunya s’acabarà votant

Llavors podria ser la fórmula desllorigadora? 
És que no sabem quina és la fórmula que ells proposen. Això és una cosa que diu ella, però el document del PSOE el que deia era que “es desenvoluparia el concepte d’estat federal”. Pots desenvolupar el concepte de dret a l’habitatge i després governar per als fons voltor. Això del PSOE fa riure. No hi ha hagut ni un sol gest per fer una reforma en tots els anys que ha governat. No sé si és molt creïble quan, a més, en arribar a la taula de negociació amb Ciutadans acaba en una afirmació de la unitat d’Espanya.

En privat el PSC no està molt content… 
El PSC tindrà problemes per explicar el seu suport a un acord polític amb Ciutadans al govern de l’Estat. Pagarà una factura bastant greu en els pròxims mesos, fins al punt de quedar-se en una organització sense gaire discurs. Aquest suport és una vergonya.

Ells admeten que els desgastarà. 
Ells sabran que han de fer. Els passarà factura.

Hi ha hagut queixes perquè el document de Podemos oferia moltes solucions de matriu identitària, com incloure la nacionalitat catalana al DNI, però poques sobre deute, inversions, infraestructures… 
Si Podemos d’una banda està plantejat un referèndum perquè Catalunya decideixi el seu encaix, obrint la possibilitat de la independència, tindria poc sentit estar al mateix temps renegociant algunes qüestions competencials. La situació és prou seriosa.

Tindria poc sentit plantejar un referèndum i estar al mateix temps renegociant algunes qüestions competencials

Així l’ordre quin és? 
Primer una consulta que reconegui de facto el dret a decidir i, un cop sapiguem l’opinió dels catalans, s’inicia un procés de discussió.

Aconseguirà el PSOE imposar el relat que us haureu alineat amb el PP? 
Ho intentaran en els pròxims dies. I l’únic partit que ho ha fet durant els anys més durs de la crisi ha estat el PSOE, com quan va pactar l’article 135. Són ells els que han fet el gest cap a la dreta. Nosaltres no votarem amb el PP, sinó amb el mandat de cinc milions de persones. Nosaltres venim de la guerra. Els titulars d’alguna premsa a Madrid no espantaran. Venim d’aturar desnonaments amb el cos, de trobar-nos la casa un dia amb la llum tallada…

Si segueixen obsessionats amb el pacte amb Ciutadans, finalment es va cap a unes noves eleccions, i hi ha sorpasso al PSOE, serà més fàcil un “govern de canvi”? 
Nosaltres no volem anar a eleccions perquè venim de situacions socials que no poden esperar més. Tenim molta pressa perquè la gent necessita solucions. Dit això no tenim cap ensurt en anar a eleccions i és constatable que estem pràcticament empatats a vots amb el PSOE i si anem a eleccions ens tornarem a mesurar de tu a tu.

Però en el cas que els passéssiu per davant, canviarien les coses? 
Hi ha possibilitats reals de passar per davant seu i, evidentment, contribuirem a que això sigui així.

Creieu que seria diferent l’actitud del PSOE si vosaltres fóssiu per davant? 
A l’hora d’oferir nosaltres un govern, sí.

Continua llegint

L’última batalla de Garibaldi

[Reportatge publicat a Nació Digital]

“Els humans som una espècie horrible”, etziba en Giancarlo, mentre arrufa les celles i em llança una mirada d’aprovació pel retrovisor. Roma, capital amenaçada per Estat Islàmic, porta uns dies d’estrès que es palpa al carrer. Les paranoies de paquets sospitosos s’apoderen de la ciutat i les entrades de metro estan plenes de policies de paisà, militars i algun policia de trànsit despistat que pregunta als passatgers si al final ha estat o no una falsa alarma.

El Toyota blanc segueix el seu curs entre el caos del trànsit romà. “Tant de bo tornéssim a ser una espècie d’instints. Com els lleons, que si es mengen les seves cries no és per assassins, sinó com a mètode de supervivència “, deixa anar el taxista. La comparació amb l’actualitat és tan atrevida que, de seguida, es grata la barba i afegeix: “Vull dir: pensar tant per a què serveix? Si tots arribéssim cansats a casa no hi hauria temps per pensar a posar una bomba al metro”. D’alguna manera intenta associar el pensament amb maldat, o amb el causant de conflictes que considera inútils.

Continua llegint

Luchando entre cenizas

[Obituari publicat a pàgina completa a La Vanguardia el 2 de setembre de 2015]

El primer avión había impactado contra la Torre Gemela sur de Nueva York. Mientras la gente en la calle miraba incrédula la situación e intentaba alejarse de ese rascacielos humeante, Marcy Borders bajaba, desesperadamente, 81 pisos para salir ilesa de aquel fatídico 11-S. Cuando llegó a la puerta principal, su rostro expresaba un horror indescriptible. Su cuerpo y su cara estaban cubiertos completamente de cenizas. La esencia de aquel sufrimiento la inmortalizó el fotógrafo Stan Honda de la agencia Afp. Desde entonces se la apodó como “la dama del polvo”.

Borders murió ayer a la edad de 42 años por un cáncer de estómago. Ese 11 de septiembre del 2001 había desobedecido al jefe, que les había pedido a sus empleados que se mantuvieran en sus puestos, largándose instintivamente para sobrevivir. Varios miembros de Al Qaeda habían secuestrado cuatro aviones comerciales y dos de ellos los habían hecho estrellar contra la Nueva York icónica, ante la estupefacción del mundo entero. Más tarde el tercero impactaría contra la cabeza pensante de la seguridad nacional, el Pentágono. El resultado fue de 2.973 muertos y más de 6.000 heridos.

Continua llegint