Anàlisi

En aquest espai recullo algunes de les peces que vaig publicar mentre subdirigia el portal Liberal.cat:

L’eutanàsia, un mètode tabú.

1. Introducció

1.1 Definicions

La Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix l’eutanàsia com aquella acció del metge que provoca deliberadament la mort del pacient.

Marina Gascón Avellán, ens diu en el seu treball ‘’De que estamos hablando cuando hablamos de eutanasia’’ que el concepte prové del grec ‘eu’ – bona i ‘thanatos’ – mort. Gascón ens diu que la eutanàsia en aquests últims anys ha anat adquirint diferent terminologia segons el bàndol que l’emprés, ja sigui ‘’mort digna’’ o ‘’dret a no allargar el dolor’’, com per altra banda ‘’ mort provocada’’ que tindria una gran càrrega emocional i ètica darrere.

La Real Academia de la Lengua la defineix com a  “accion u omision que, para evitar sufrimientos a los pacientes desahuciados, acelera su muerte con su consentimiento o sin él’’

El Código Penal en el seu article 143 defineix l’acte eutanàsic com ‘’ El que causare o cooperare activamente con actos necesarios y directos a la muerte de otro, por la petición expresa, seria e inequívoca de éste, en el caso de que la víctima sufriera una enfermedad grave que conduciría necesariamente a su muerte, o que produjera graves padecimientos permanentes y difíciles de soportar”. Segons el catedràtic de dret penal, Miguel Bajo, recollits en una entrevista a la revista OMC, aquesta definició hauria de mantindre’s a l’hora de definir l’eutanàsia.

Un report de la BBC ens recull diferents definicions com la de la Pro Life Alliance: “Any action or omission intended to end the life of a patient on the grounds that his or her life is not worth living.” La Voluntary Euthanasia Society en diu “A good death brought about by a doctor providing drugs or an injection to bring a peaceful end to the dying process.”

Per últim, la definició que li posa el DIEC és ‘’mort sense sofriment’’.

1.2 Tipus d’eutanàsia

Cal diferenciar entre els dos tipus d’eutanàsia que existeixen. El DIEC ho diferencia d’aquesta manera:

1 f. [MD] [LC] [DR] eutanàsia activa Mort sense sofriment provocada a una persona que té una malaltia en fase terminal o es troba en un estat d’inconsciència irrecuperable.

 [MD] [LC] [DR] eutanàsia passiva Mort sense sofriment que s’esdevé quan no s’apliquen o es deixen d’aplicar els mitjans per a perllongar la vida d’una persona en la fase terminal d’una malaltia o en un estat d’inconsciència irrecuperable.

L’Associació Catalana d’Estudis Bioètics, en el seu estudi ‘’Razones del no a la eutanasia’’, diferencia els conceptes tot dient que  ‘’ La eutanasia se puede realizar por acción directa: proporcionando una inyección letal al enfermo, o por acción indirecta: no proporcionando el soporte básico para la supervivencia del mismo’’ ‘’En ambos casos, la finalidad es la misma: acabar con una vida enferma’’, remarca.

Gascón, de la qual ja hem parlat abans, també en fa una extensa distinció que seria bona reportar. ‘’Activa y pasiva. El criterio que funda la distinción es la conducta del sujeto que con su comportamiento causa la muerte de otro. Se habla de eutanasia pasiva cuando se suprimen o simplemente no se adoptan las medidas que prolongarían la vida pero que sólo proporcionarían padecimientos inútiles, pues la vida está abocada ya al final; su ámbito es, por tanto, el de la práctica médica de contenido tecnológico, la posibilidad (y la obstinación) de alargar inútilmente la vida de un sujeto que se encuentra en fase terminal o en coma irreversible. Constituyen supuestos de este tipo: 1) desconectar el respirador u otros instrumentos vitales para el enfermo, 2) no emprender actos reanimatorios y 3) interrumpir un tratamiento o terapia. Se habla, por el contrario, de eutanasia activa para referirse a los actos ejecutivos que provocan la muerte o producen un acortamiento de la vida, generalmente mediante la administración de un fármaco. Dentro de esta modalidad suele distinguirse aún entre la eutanasia activa directa, cuando la actuación tiene la intención de poner fin a la vida de otra persona, y la eutanasia activa indirecta, cuando la actuación no persigue poner fin a la vida de otra persona pero asume este resultado como posible. Esta última es generalmente un acto médico que busca aliviar el dolor, por ejemplo aplicando lo que en la jerga médica se denomina un cóctel lítico, una mezcla de sustancias químicas que calman el dolor pero que a la vez pueden adelantar la muerte porque afectan al sistema nervioso central.’’

La BBC, al seu ‘’A euthanasia glossary’’, distingeix la activa si ‘’occurs when a doctor administers medication knowing it will shorten a patient’s life’’; de la passiva que ‘’ is an alternative name for withdrawal of treatment – the doctor withholds life-sustaining treatment’’

A la IBN, en un article en la seva página web expliquen que ‘’Euthanasia is of two types: active and passive. Active euthanasia entails the use of lethal substances or forces to kill a person such as with lethal injection given to a person with terminal cancer who is in terrible agony. Passive euthanasia entails withholding of medical treatment for continuance of life, such as withholding of antibiotics where without giving it a patient is likely to die, or removing the heart lung machine, from a patient in coma.’’

Com podem apreciar, les diferències entre les definicions donades són mínimes, en tant que il·lustratives pels seus matisos o la seva poca concreció.

1. Posicions favorables

Segons els partidaris de l’eutanàsia, cadascú té el dret de controlar el seu propi cos i ha de poder determinar en quin lloc i de quina manera vol morir.

El diari The Independent deia el 2002: ‘’ In…cases where there are no dependants who might exert pressure one way or the other, the right of the individual to choose should be paramount. So long as the patient is lucid, and his or her intent is clear beyond doubt, there need be no further questions.’’

La BBC en un dels seus anàlisis escrits sobre la temàtica apuntava que un dels arguments liberals a favor és el fet que ‘’if an action promotes the best interests and violates no one’s rights then the action is morally acceptable’’.

El que és cert és que actualment hi ha una priorització per l’allargament del dolor, i moltes vegades això causa conseqüències bilaterals nefastes per ambdues bandes, ja sigui el sistema mèdic, com del pacient. Tot i ser un argument molt controvertit, el que està clar és que és inútil seguir gastant per una persona que ha de morir aviat, i que no vol seguir patint.

2. Posicions contràries

’Es Déu qui ha de decidir quan mor una persona.’’ És l’argument més típic.

Un document de la UNAV, resumeix en una entrevista clarament quin és la posició de l’església respecte això. Segons ell, ‘’ El dolor y la muerte forman parte de la vida humana desde que nacemos en medio de los dolores de parto de nuestra madre hasta que morimos causando dolor a los que nos quieren y sufriendo por el propio proceso que lleva a la muerte. A lo largo de toda la existencia, el dolor -físico o moral- está presente de forma habitual en todas las biografías humanas: absolutamente nadie es ajeno al dolor. El producido por accidentes físicos -pequeños o grandes- es compañero del hombre en toda su vida; el dolor moral (producto de la incomprensión ajena, la frustración de nuestros deseos, la sensación de impotencia, el trato injusto, etc.) nos acompaña desde la más tierna infancia hasta los umbrales de la muerte. El dolor -y su aspecto subjetivo, el sufrimiento- forma parte de toda vida humana y de la historia de la humanidad: así lo acreditan la experiencia personal de cada uno de nosotros y la literatura universal, en la que la experiencia del dolor es no sólo motivo de inspiración, sino objeto de reflexión constante. La muerte es el destino inevitable de todo ser humano, una etapa en la vida de todos los seres vivos que -quiérase o no, guste o no- constituye el horizonte natural del proceso vital. La muerte es la culminación prevista de la vida, aunque incierta en cuanto a cuándo y cómo ha de producirse; y, por lo tanto, forma parte de nosotros porque nos afecta la de quienes nos rodean y porque la actitud que adoptamos ante el hecho de que hemos de morir determina en parte cómo vivimos. El dolor y la muerte no son obstáculos para la vida, sino dimensiones o fases de ella. Obstáculo para la vida es la actitud de quien se niega a admitir la naturalidad de estos hechos constitutivos de toda vida sobre la tierra, intentando huir de ellos como si fuesen totalmente evitables, hasta el punto de convertir tal huida en valor supremo: esta negación de la propia realidad sí que puede llegar a ser causa de deshumanización y de frustración vital.’’

Ell està més a favor de la cura pal·liativa.  ‘’ La Medicina paliativa es una forma civilizada de entender y atender a los pacientes terminales, opuesta principalmente a los dos conceptos extremos ya aludidos: obstinación terapéutica y eutanasia. Ésta es una nueva especialidad de la atención médica al enfermo terminal y a su entorno, que contempla el problema de la muerte del hombre desde una perspectiva profundamente humana, reconociendo su dignidad como persona en el marco del grave sufrimiento físico y psíquico que el fin de la existencia humana lleva generalmente consigo. En definitiva, la Medicina paliativa es, ni más ni menos, un cambio de mentalidad ante el paciente terminal. Es saber que, cuando ya no se puede curar, aún podemos cuidar; es la consciencia de cuándo se debe iniciar ese cambio: si no puedes curar, alivia; y si no puedes aliviar; por lo menos consuela. En ese viejo aforismo se condensa toda la filosofía de los cuidados paliativos.’’

Quan li pregunten sobre si la cura pal·liativa és el remei a l’eutanàsia ell respon que ‘’ En realidad, no. La Medicina paliativa es más propiamente alternativa al llamado “encarnizamiento terapéutico” u “obstinación terapéutica”. No es alternativa a la eutanasia, porque la eutanasia no es sino un grave atentado a la vida humana y a su dignidad. Se puede decir que la Medicina paliativa ha existido siempre y ha sido ejercida tradicionalmente por los médicos, aunque no se haya considerado técnicamente como una especialidad.’’

Com que aquesta entrevista és prou interessant i rellevant per entendre el posicionament en contra m’és impossible acabar aquí i deixar de mencionar una fenomenal pregunta a la que ell dóna resposta. Són els medicaments que secundàriament, en les cures pal·liatives, escurcen la vida, una forma d’eutanàsia?

‘’ No. Cuando el tratamiento del dolor es ya prácticamente lo único que se puede hacer por el enfermo terminal, el efecto secundario que ciertos analgésicos tengan respecto del acortamiento de la vida no puede considerarse como una forma de eutanasia, porque no se persigue el destruir esa vida, sino aliviar el dolor; y este propósito paliativo puede, ante la inminencia de la muerte, ser preferente para esperar la llegada de la muerte en las condiciones menos angustiosas. Es lo mismo que sucede con quien -alpinistas, bombero…- asume un riesgo cierto, pero pretende una cosa buena sin ánimo suicida alguno. Esto es legitimo aunque eventualmente pueda ser causa de muerte. Por otra parte, se puede en muy buena medida dar por superada la vieja pugna entre tratar el dolor y acortar la vida: los recientes avances en el tratamiento eficaz del dolor y de la enfermedad terminal han reducido casi por completo el riesgo de anticipar indebidamente la muerte de ciertos pacientes.’’

Hauria de posar l’entrevista completa perquè resol tots els enigmes que puguem tenir sobre el posicionament contrari però prefereixo deixar l’enllaç a la bibliografia.

Al document abans ja esmentat de la BBC inclouen algunes de les objeccions per part dels seculars. ‘’Secular opponents argue that whatever rights we have are limited by our obligations. The decision to die by euthanasia will affect other people – our family and friends, and healthcare professionals – and we must balance the consequences for them (guilt, grief, anger) against our rights. We should also take account of our obligations to society, and balance our individual right to die against any bad consequences that it might have for the community in general.’’

La preocupació de molts sectors també ve donada per la possibilitat que la legalització es pugui convertir en un guirigall. Per què? La ACEB ho resumeix molt bé. ‘’La despenalización de la eutanasia comportará una decadencia ética progresiva. Gonzalo Herranz describe en cuatro fases las situaciones por la que pasaremos en caso de ser despenalizada: 1) Se presentará la eutanasia como un tratamiento que sólo puede aplicarse en ciertas situaciones clínicas extremas, sometidas a un control estricto de la ley. 2) Tras pocos años, la reiteración de casos irá privando a la eutanasia de su carácter excepcional. La habituación se producirá con la idea de que es una intervención no carente de ventajas, e incluso una terapéutica aceptable. La eutanasia le ganará falazmente la batalla a los cuidados paliativos por ser más indolora, rápida, estética, y económica convirtiéndose para el enfermo en un derecho exigible a una muerte dulce, para los allegados en una salida más cómoda, para algunos médicos un recurso sencillo que ahorra tiempo y esfuerzos, y para los gestores sanitarios una intervención de óptimo cociente costo/eficacia. 3) Para aquellos profesionales que acepten la eutanasia voluntaria, la eutanasia involuntaria se convertirá, por razones de coherencia moral, en una obligación indeclinable. Esta fase comporta la eutanasia involuntaria. El médico razona que la vida de ciertos pacientes capaces de decidir es tan carente de calidad, tienen tan alto costo, que no son dignas de ser vividas. Es muy fácil expropiar al paciente de su libertad de escoger seguir viviendo. 4) Se generalizará este concepto a otros enfermos y la eutanasia sustituirá a la medicina. ‘’

En aquest document, a part de donar aquest argument, no deixen de banda el fet de posar exemples per no ser tombats fàcilment per aquells qui creuen que la despenalització sempre comporta una baixada de la pràctica. ‘’ 1) Las muertes por eutanasia han aumentado 2.300 casos en 1990 a 3.120 casos en 1995; 2) La cooperación al suicidio ha pasado de 400 casos a 540 casos; 3) La práctica de la eutanasia sin consentimiento explícito se mantiene en torno a 1.000 casos por año desde 1990. 4) Las peticiones explícitas de eutanasia o de suicidio asistido crecieron un 9% desde 1990. 5) El procedimiento de notificación no cumple su papel de control a posteriori. Todavía la mayoría de los casos de eutanasia no son declarados como tales al realizar el acta de defunción, aunque la proporción de las declaraciones ha aumentado del 18% en 1990 al 41% en 1995.’’

Com podem observar no és un estudi molt recent però si que ens orienta sobre el tema. En canvi un de més recent d’una organització ética si que remarca que mica en mica les organitzacions de cura pal·liativa van tenint efecte, tot i no voler-se fer il·lusions.

3. Llei espanyola

Espanya és força progressista en aquest aspecte si ho comparem amb la resta de països europeus. Pel que fa a l’eutanàsia passiva, està legalitzada, i l’activa directa es pena en 1 o 2 graus menys que el delicte de cooperar al suïcidi, és a dir, d’entre 3 a 6 anys o de 1,5 a 3 anys, segons el cas.

4. Conclusions

L’eutanàsia és un mètode útil per aquella gent que pateixi i desitgi la seva mort, perquè té el dret de decidir que vol fer amb sí mateix. Cadascú té la seva ètica i la seva moral però aquesta no es pot imposar a la dels altres que és el que intenta l’esglèsia. Ara bé, en una possible creació d’una llei sobre l’eutanàsia caldria anar molt en compte sobre sota quines condicions es pot dur a terme. També assegurar que el pacient no rebi cap tipus de pressions externes i que se li comuniqui al pacient quines sortides té. No hem de deixar que es converteixi en una disbauxa que qualsevol que tingui una mínima depressió pugui morir, però el que tampoc podem fer és fer patir els altres quan no ho volen. Cal un debat intens del tema, però bàsicament està en el fet de com crear una llei que sigui realment viable en aquests sentits més estrictes.

5. Bibliografia

Entrevista a Narciso Jubany. A UNAV.es

‘’Pro euthanasia arguments’’. BBC

‘’Razones del no a la eutanasia’’. Associació Catalana d’Estudis Bioètics

‘’Eutanasia: Sabemos de lo que hablamos?’’ Revista OMC. Número 10 (Març 2009)

GASCÓN, Marina. ‘’De que estamos hablando cuando hablamos de eutanàsia?’’

BROECKAERT, Bert. ‘’Palliative care and euthanasia’’.

Llei espanyola interpretada amb l’ajuda d’@AlbertLM. Seguiu-lo!

 

 

Spanair, un cas d’estudi

Spanair. Una empresa que ens ha deixat amb opinions divergents. Aquest document pretén donar una visió profunda pel que fa a respondre’ns la qüestió de la legitimitat o no, de la inversió, tenint en compte tots els factors.

INTRODUCCIÓ

Crec que és important anar al gra i explicar l’etapa final, és a dir, quan els catalans es converteixen en propietaris.

Per situar-nos, abans del 2007 un 94% de l’empresa és del grup Scandinavian Airlines, i tot i que aquests anuncien la venda de les accions que posseïen de la companyia, no és fins el 20 de gener de 2009 quan un grup d’inversors catalans decideixen fer una aposta – criticada per arriscada- i SA es converteix en soci minoritari. El Consell d’Administració queda en aquell moment format per un president, Ferran Soriano, i altres personatges coneguts com Joan Gaspart, Jordi Clos i Agustí Cordón.  És a partir d’aquest moment quan es comença un procés de sanejament econòmic, un canvi d’imatge – entre la qual hi figurava també la idea de canviar el nom –  i d’altres mecanismes per tal de potenciar la companyia. Durant els tres anys que dura, la Generalitat de Catalunya aporta numeroses subvencions que ajuden moltes vegades a que aquesta no entri en fallida. Totes aquestes amb la voluntat de tirar endavant des de la Generalitat, i per propi compte, la consecució de l’Aeroport del Prat com a hub internacional. En total la Generalitat fins ara hi havia invertit un total de 150M d’euros. També cal remarcar que no tots els diners públics provenien directament de la Generalitat, sinó que també ho feien des de la Fira de Barcelona, Turisme de Barcelona, Institut Català de Finances…

Ara aquí caldria fer un incís pel que fa referència al perquè d’aquesta inversió, i és bàsicament perquè si ha de ser per l’Estat Espanyol, Barcelona quedaria sempre en un segon pla molt allunyat . Recupero ara un bon tros de text, extret del treball de recerca ‘’Independència o autonomia?’’ que vaig fer, per tal de saber quin era el nostre punt de partida. Ens servirà força fer cas de les paraules de Germà Bel, Salvador Garcia i d’altres estudis que ara mateix podreu veure.

 Germà Bel mateix explica la importància dels aeroports per un país en un estudi fet l’any 2008.

<< L’augment del trànsit aeri en els aeroports de Catalunya en els darrers deu anys ha estat molt gran, i l’augment de viatgers ha estat superior al conjunt espanyol. El 2007 el Prat va arribar als 32,8 milions de viatgers, el que l’ha convertit en el setè/vuitè aeroport europeu per trànsit agregat. Aquesta millora ha estat induïda per les companyies de baix cost –low cost–, protagonistes absolutes del creixement a Girona i Reus, i operadores cada cop més rellevants a Barcelona.La demanda ha guiat l’expansió del trànsit intraeuropeu, tendència a la que s’ha acomodat l’aeroport d’El Prat, que no pot realitzar una política d’oferta pròpia per no gaudir d’autonomia de gestió. Com s’ha explicat a d’altres llocs, els aeroports comercials espanyols són gestionats per un ens centralitzat, AENA. Això implica que “el conjunt d’aeroports és considerat com una única infraestructura”.Espanya és l’únic país de la UE o anglosaxó d’una certa dimensió i població on els aeroports estan sotmesos a gestió integrada, i la gestió i la propietat pertanyen exclusivament a l’Estat central.La manca d’una política d’oferta (d’inversions, de tarifes i comercial) pròpia pot haver estat un dels principals factors que expliquen que, en paral·lel al gran augment de la quantitat de trànsit aeri a l’aeroport de Barcelona, la seva situació en el mapa d’aeroports globals sigui deficient (tot i que cal constatar una certa millora en els darrers dos anys, notable si considerem el punt de partida tan baix). Els motius pels quals una política d’oferta activa i de col·laboració amb companyes aèries que operen la llarga distància és decisiva per fomentar les operacions transcontinentals han estat ja tractats abastament en altres papers, i no cal reiterar-los aquí. >>

Com podeu comprovar, és un estudi que molt aplicable en l’actualitat. Bel ens parlar dels low cost – tinguem al cap Ryanair i Vueling – i ens explica el que hores d’ara es comenta molt, que és el fet de l’augment de vols europeus, però no continentals, fins i tot molt augment de vols a ciutats espanyoles. Ell també fa referència a la gestió individualitzada de la qual parlarà Tremosa més endavant.

CONTEXT

En Germà Bel exposa al seu estudi uns detalls sobre l’aeroport del Prat.

<<És clar que la gestió autònoma i individual de l’aeroport d’El Prat és un dels principals factors. És necessari que l’aeroport pugui definir les seves pròpies estratègies, com fan la resta d’aeroports rellevants als països europeus i anglosaxons. Al cap i a la fi, és l’habitual en el món desenvolupat, pel seu caràcter d’unitats d’activitat econòmica amb impacte territorial fonamentalment local i regional. Per això, es dóna prioritat a aquelles línies aèries que donen prioritat al servei i l’aprofitament de les oportunitats del propi aeroport. El factor clau perquè aquest tipus de decisions es prenguin de forma racional i s’aprofitin al màxim les potencialitats dels diferents territoris és la individualització de la gestió aeroportuària. Aquesta ha estat la línia de reforma dels sistemes centralitzats a sistemes individuals aplicada des dels noranta a països com Canadà, Austràlia, Irlanda, República Txeca, Hongria i Grècia. I més recentment a altres com la Xina, Bulgària, Turquia… Aquesta és la via de reforma que és necessari aplicar al model aeroportuari espanyol, i que és un requisit necessari per a que l’aeroport d‘El Prat pugui fer la màxima contribució possible a la posició global de Barcelona i Catalunya. >>

En una entrevista que li feia a Salvador Garcia em comentava  que si l’aeroport del Prat fos un hub internacional, “facilitaria que hi hagués major dinamisme a Barcelona”. Per ell, moltes empreses no s’instal·len a Barcelona perquè no hi ha vols directes.

M’explicava que ara mateix és difícil ja que “ho impedeix alguns tractats bilaterals del govern espanyol amb alguns països, que diuen que només es pot anar a aquell país via Madrid i la marginació històrica d’Iberia al Prat, que fa que el punt de partida sigui molt complicat de remuntar”. Aquest acords bilaterals aeris, segons ens mostra un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona, “són uns acords entre dos estats sobirans, que regulen el trànsit aeri regular entre ells”.  “Si no hi ha aquest acord, no es pot establir vols comercials regulars entre ells legalment de manera regular”. “ Un acord bilateral conté moltes clàusules”.- clarifiquen. “Estableixen el nombre de companyies, establertes en cada país, que poden operar a la ruta; amb quantes freqüències es pot volar a la ruta; i quins aeroports s’estableixen per volar entre els dos països ( normalment es limita l’aeroport del destí, no el de l’origen)”.  “Quan dos estats hi negocien, qui en té la competència per a fer-ho són els Ministeris de transport d’ambdós països”. A hores d’ara Espanya te un total de 80 acords bilaterals vigents (2009) a més dels antics acords amb la resta d’estats membres de la UE. D’aquests 80 acords, 42 permeten el vol de companyies de tercers països entre Barcelona i el tercer estat, 15 deixen la porta oberta a aquesta possibilitat, i 23 no ho permetrien si no hi ha un canvi en aquest acord. D’aquests 23 acords que posen traves a l’aeroport del Prat, 20 inclouen Madrid com un dels aeroports especificats. D’aquests, 13 inclouen Madrid com a únic aeroport de destinació possible per a les companyies de l’altre Estat.

Un estudi fet per l’Arc Llatí, concretament per en Ramon Tremosa, posa un exemple d’un d’aquest canvis d’aeroport regional a aeroport intercontinental.

<<Boston n’és el cas més paradigmàtic: a només 300 quilòmetres dels quatres grans aeroports de Nova York, que constitueixen la primera regió aeroportuària del món, les grans companyies aèries no en volien ni sentir a parlar, de vols intercontinentals des de la capital de Massachussets: deien als gestors de l’aeroport de Boston que no hi havia mercat per al seus aeroport i que els habitants d’aquest estat s’haurien de desplaçar sempre als aeroports de JFK, Newark i La Guardia per a volar cap a la resta del món. Com se’n va sortir a l’aeroport de Boston? Gràcies a la independència de gestió des del territori: talment un exportador de camises va trucant porta per porta i insisteix una vegada i una altra, els gestors de l’aeroport de Boston van anar companyia per companyia, i van negociar vol per vol, millorant les condicions que els aeroports 36 de Nova York els oferien (taxes, drets de vols, mostradors, hangars i condicions per a reparacions,…). En certa manera, això és el que en els darrers anys ha intentat de fer el Comitè de Desenvolupament de Rutes Aèries impulsaren els darrers anys pel govern de la Generalitat de Catalunya. De la mateixa manera, l’aeroport de Houston va créixer en vols intercontinentals tot i estar situat a tocar del hub consolidat de l’aeroport de Dallas, i semblantment els aeroports de Munic i de Düsseldorf han crescut a tocar de l’aeroport de Frankfurt. Per al professor Nueno la conclusió és clara: un hub passa necessàriament per l’autonomia plena de gestió des del territori que l’ambiciona. >>

En resposta al fet de totes aquestes traves de l’Estat Espanyol i el fet de no poder gaudir per tant d’un hubinternacional,  un no encara president Artur Mas, arribava a la conclusió en una entrevista, feta per un servidor,  que “ens perjudica i cal treballar per canviar aquesta dinàmica. Crec que hi ha apostes empresarials interessants en aquesta línia que cal recolzar de forma clara. Ara bé, nosaltres consideràvem i considerem que sense una participació decisiva de la Generalitat en la gestió del Prat aquest hub no podrà ser una realitat i per tant seguirem treballant per assolir aquest objectiu”.

Aquestes declaracions fetes el desembre de l’any passat ens diuen molt de la voluntat del nou govern d’aquesta aposta decidida i continuada del tripartit. Fa una referència clara amb les seves paraules a la companyia fallida.

OBJECTIUS

Posats ja en situació, podem veure amb perspectiva doncs, que si no era mitjançant tècniques secundàries com aquesta, la creació d’un hub internacional del nostre aeroport era totalment utòpic. I és utòpic en part perquè com s’ha dit repeteidament és necessari, deixant traves de banda, que tinguéssim la gestió total del mateix. Per tant, en aquest moment de bloqueig d’oportunitats és quan ens hauríem de qüestionar quins eren els objectius, si eren assolibles, i si era ètic.

Per una banda, la voluntat era que a partir d’aquesta empresa hi podessin haver vols intercontinentals com fins ara havia estat fent la companyia. Aquests vols evidentment suposaven un nou paradigma ja que establien més connexions des de Barcelona al planeta, sense haver de passar per la capital espanyola, a la vegada que eren un incentiu, una oportunitat, una jugada, en la direcció de fer instal·lar al país més empreses d’arreu del món que fins ara no tenien un accés directe i ràpid fins la ciutat de Gaudí. Podríem parlar també d’un efecte imitatori per part d’altres companyies, que hauria estat realment bo.

PROBLEMES

Si parlem des del liberalisme ja hi trobem diversos problemes, però farem una anàlisi més àmplia del que ha causat tot plegat. Per una banda, és evident que s’estava trencant la igualtat d’oportunitats entre les aerolínies, pel fet que una rebia el recolzament i els diners del Govern, i en conseqüència, el malbaratament o no malbaratament de diners públics. És en aquest sentit que molts sectors s’estan omplint la boca de comentaris en la línia d’unes multes que podria imposar la UE i també Espanya. De fet, a hores d’ara, el Ministeri de Foment, ja ha obert un procés sancionador que rondaria els 9M €.  En primer lloc Ana Pastor, ha fet referència a l’incompliment de la continuació del prestament de servei; i en segon lloc, a l’incompliment de la responsabilitat de cara els passatgers.

Si volem apuntar un altre problema, aquest més inicial, seria la més que qüestionable aposta, quan molts ja deien que no era rendible l’empresa i que estava massa destrossada. Més endavant, encara seguien invertint-hi quan ja s’havien fet alguns ERE i hi havia hagut algunes ”salvades” fallides.

Però entrem més a fons en el tema d’inversió pública èticament parlant. El propi Ferran Soriano comentava en una entrevista a la Voz de Barcelona, que ‘’ Ciertamente, son instituciones catalanas que apuestan por una infraestructura muy importante para el tejido económico del país. Esto no tiene nada de malo. Es libre mercado, es la libertad de las instituciones y del pueblo de Cataluña de invertir en lo que cree. La historia nos dice que todas las aerolíneas han pasado por el mismo proceso: son creadas por un Estado hasta que se convierten en compañías rentables ‘’

Està bé l’entrevista perquè adopta per la part de l’entrevistador un punt de vista molt liberal. La podeu llegir aquí:http://www.vozbcn.com/2011/02/01/55520/soriano-spanair-no-subvencionada/

La pregunta, i que m’agradaria deixar-la a l’aire perquè reflexionéssim encara que n’hi ha molts que ho tindran clar, seria : Cal invertir diners públics en un projecte – tenint en compte que fos viable, no com Spanair- que donarà turisme i instal·lació d’empreses, si des del sector privat no és posible impulsar-ho o bé no s’ha pogut fer, no perquè no hi hagi demanda, sinó perquè tenen pressions estatals?

COMPARATÒRIA

És cert que el Govern ha trencat com si diguéssim les normes del joc, però el més graciós de tot és que no són els únics. Tal com deia ja Salvador Garcia en l’entrevista, ‘’la marginació d’Iberia al Prat’’, i evidentment per fer coherent la comparatòria, la gran inversió estatal que durant tots aquests anys, de fa ja molt, ha fet l’Estat Espanyol, per convertir Iberia en el que és ara. 1500 M € van ser necessaris.

CONCLUSIÓ

La conclusió és vostra i només vostra. He plantejat dubtes, he fet una pregunta a l’apartat problemes, i us he donat estudis, i declaracions que expliquen millor la situació per tal d’avaluar no tan dogmàticament i simplisticament, com moltes vegades tendeix a fer el sector liberal, d’aquest cas. Us agradarà l’entrevista de La Voz que he enllaçat si la vostra resposta és ‘’ no a la inversió pública en aquest cas’’

BIBLIOGRAFIA

PRAT , Josep. Treball ”Independència o autonomia?”. 09/01/11

MAS, Artur. Entrevista feta per l’autor.

BEL, Germà. Estudi “La contribució de les infraestructures a la connexió global

de l’àrea metropolitana de Barcelona”, Primavera 2008.

GARCIA, Salvador. Entrevista feta per l’autor.

TREMOSA, Ramon. Estudi “ Importància dels aeroports regionals com a complements dels grans centres aeroportuaris en el territori Arc Llatí”.

A part d’això he consultat fonts com La Vanguardia, la pàgina oficial d’Spanair, La Voz de Barcelona, El Periódico

 

Els productes OFF-LABEL

Off label és el terme que fem servir per aquells medicaments que es fan servir per altres usos que no han sigut els de la seva creació. Normalment es recepten diferent al que indica la seva etiqueta tan sols després d’haver fallat tots els mètodes de tractament tradicionals.

Als Estats Units

A les companyies farmacèutiques els està prohibit promocionar els seus productes per a usos clínics no expressament autoritzats. No obstant això la FDA, encarregada de supervisar l’anterior, no regula la pràctica mèdica i reconeix que els professionals poden considerar apropiat receptar un medicament per a un ús diferent del que va ser aprovat per l’agència. Vet aquí un cercle que no tanca. I com sempre que això passa, el cercle sol tancar d’una manera no virtuosa.

Les companyies farmacèutiques promocionen els seus productes, entre altres maneres, mitjançant informació distribuïda en avisos publicitaris que impacten directament al potencial consumidor, presentacions als metges, realitzades pels seus venedors qualificats, o fullets que els pacients poden rebre en els consultoris o farmàcies. En general, aquesta informació no hauria de diferir de la continguda en l’envàs del medicament, en l’etiqueta, o en aquesta fulla escrita amb lletres diminutes que acompanya habitualment al producte.

Als Estats Units, el mercat de medicaments més gran del món en l’actualitat, la FDA és l’agència encarregada de regular la promoció comercial de les medicines, de manera d’assegurar que els materials promocionals utilitzats siguin veraces i compleixin amb la normativa vigent.

De vegades ho fa. Un economista, segurament diria: “Depèn dels incentius i els riscos”. I sent realistes, els incentius de vegades poden semblar irresistibles: un augment en les vendes, significa majors utilitats per a les companyies i comissions i premis per als seus venedors; major quantitat de prescripcions d’un producte per part dels metges, pot significar una millor salut per als pacients, o també un nou joc de pals de golf, un seminari en un resort paradisíac amb totes les despeses pagades, o insòlits honoraris per una xerrada, per als metges. Però els riscos també poden ser alts. Amb quina freqüència els metges prescriuen medicaments per a usos diferents als expressament aprovats per la FDA? Aparentment amb molta, encara que no és tant el que se sap sobre això. L’any 2006, un estudi publicat a Archives of Internacional Medicine, basat en dades corresponents a prescripcions emeses a pacients que van visitar consultoris mèdics als EUA durant el 2001, va trobar-per a una mostra de 160 medicaments habitualment receptats pels facultatius-, que una de cada cinc vegades el medicament era indicat per a un ús no aprovat per la FDA, és a dir, en 150 milions d’oportunitats, alguns dels medicaments de la mostra havia estat receptat per a un ús “off-label”. L’estudi no va poder determinar característiques dels productes que servissin com predictors de la seva probable ús per a una indicació diferent de l’aprovada, excepte que l’ocurrència del fenomen era més freqüent en algunes àrees terapèutiques, com per exemple en medicacions cardíaques i anticonvulsives-un 46 % de les vegades, en ambdós casos respectivament. Finalment, el que no deixa de ser inquietant, els autors van concloure que en un 73% dels casos registrats d’ús “off-label”, hi havia molt poca-o cap-evidència científica perquè el metge optés per aquesta alternativa.

Com li ha anat a la FDA en la seua comesa de supervisió en la matèria? Aparentment no gaire bé. Fa poc més d’un any, la Government Accountability Office (GAO)-una altra vegada la “bête noire” de la FDA a l’atac-en una investigació que el Congrés li sol · licités sobre el tema – “oversight of the Promotion of Drugs for Off- label uses “-, va establir que la FDA no realitza activitats separades, específicament orientades a detectar la promoció” off-label “, que no pot revisar tot el material promocional causa de la seva volum, i que prioritza la revisió d’aquell amb major potencial de impacte sobre la salut humana. No obstant això, sosté la GAO, l’agència no prioritza la seva revisió d’una manera sistemàtica, sinó que el seu staff classifica grans volums de material i selecciona d’ells, algunes presentacions per a la seva revisió. De fet, l’informe aclareix que la FDA no té un sistema que rastregi consistentment la recepció i revisió dels materials presentats pels fabricants de medicaments. Un altre tipus d’esforços de vigilància o monitorització-per exemple, de les discussions entre els metges i els representants de vendes de les companyies-també són limitats, ja que les ocasions i llocs en què la indeguda promoció “off-label” pot ocórrer són innombrables.

La GAO resumeix d’aquesta manera els resultats de la supervisió realitzada per la FDA: “Durant els anys calendari 2003 al 2007, la FDA va despatxar 42 cartes reguladores en resposta a promocions ‘off-label’, exigint a les companyies farmacèutiques aturar la disseminació de promocions en infracció. A la FDA el va portar una mitjana de 7 mesos despatxar aquestes cartes, a partir dels primers esborranys. Addicionalment, les companyies que van ser citades per violacions més serioses, demorar una mitjana de 4 mesos a adoptar les accions correctives exigides. Si bé la FDA no va referir cap d’aquestes violacions al Departament de Justícia (DOJ) per imposar la llei, durant els anys calendari 2003 al 2007 la DOJ resoldre casos civils i criminals que involucraven, almenys parcialment, promoció ‘off-label’. Aquestes accions van ser iniciades a causa de violacions identificades per fonts diferents de la FDA, i van donar com a resultat 11 acords “.

Com són els “acords” als quals arriba la DOJ amb les companyies? Aparentment molt-però molt-costosos per a les empreses afectades. Preneu-vos per exemple el cas de Cephalon, que va haver de pagar US $ 425 milions per la promoció indeguda de Actiq, Provigil i Gabatril, o el d’Eli Lilly, que va desemborsar US $ 1415 milions a causa de la seva antipsicòtic Zyprexa. Ara va ser el torn de Pfizer, notícia que és comentada en major detall en una altra columna. Fent honor a la seva grandària, el de Pfizer és l ‘”acord” més gran en el seu tipus, en la història del DOJ: US $ 2.300 milions.

Alguns crítics sostenen que aquests pagaments-malgrat el impressionant de la seva magnitud-no són prou elevats com per dissuadir les companyies de transgredir les regulacions, si se’ls compara amb els ingressos percebuts per la venda dels productes la promoció ‘off -label ‘es qüestiona. Pot ser. Però a part del cost en imatge-que no és baix, encara que difícil d’estimar-i dels costos habituals en aquest tipus de negociació, cal considerar que la “multa” a pagar per Pfizer, per exemple, representa una mica més del 5 % del total de les vendes globals de l’empresa l’any passat. Això no es pot considerar poc, per a qualsevol estàndard que s’esculli per avaluar els costos-beneficis d’incórrer en la pràctica qüestionada.

No obstant això, els economistes dirien que no importa tant la magnitud del càstig, sinó el seu “valor esperat”, és a dir, el valor “nominal” del càstig ponderat per la probabilitat de ser detectat. S’adverteix cap a on apunta el raonament, oi? I si això fos així, tan important és per a la detecció una supervisió més efectiva per part de l’autoritat reguladora, com una major preocupació per transparentar els potencials conflictes d’interès que travessen transversalment a tots els agents de la indústria, de capità a patge. La major transparència en aquest assumpte fa més difícil l’ocurrència de comportaments allunyats de la norma, o el que és el mateix, més fàcil la seva detecció.

Els estudis durant molts anys han demostrat que la majoria dels metges no sempre saben sobre l’etiquetació detallada d’una droga, i si està aprovat el seu ús. Per contra, confien en els seus companys i el que es coneix com ”pràctiques comunitàries estandard” en els seus hàbits de prescripció.
En gran part és tot a causa de la publicitat que ha augmentat recentment.  Tot i així, la bona notícia és que el metge, actualment, és probable que sigui més cautelós sobre l’ús off-label i més proper amb la gent sobre quan una recepta està fora de l’etiqueta que en el cas de fa uns anys. De fet, molts experts estan cridant a la FDA i altres per proporcionar millor informació als metges i els consumidors amb què els ajudaran a distingir entre el bé l’ús no aprovat i mal ús off-label – sense haver de recórrer centenars d’estudis tècnics.

A Espanya

Un estudi de la SEFH assenyala que els productes considerats off-label són aquells que són antics, sense interès comercial; medicaments en àrees clíniques d’intensa investigació; medicament amb indicació terapèutica autoritzada allunyada del pacient real; medicaments desenvolupats sense interès comercial com ara bé, dexametasoma o ciclosporina. A Espanya, l’ús d’aquests medicaments està subjecte a la llei Real Decreto que determina que hi ha d’haver: una justificació clínica i dades científiques disponibles; col·laboració dels comitès farmacoterapèutics; intervenció per part de la AEMPS ( Agencia Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris) ; disponibilitat dels protocols; prohibició de la promoció.

Com es pot sol·licitar un producte off label? Doncs el que s’ha de fer en primer lloc és demanar l’autorització de l’AEMPS, telemàticament on hi consti: Informe clínic, evidència científica que sustenti l’ús del medicament per a la indicació terapèutica sol · licitada i omplir formulari de sol · licitud; i el consentiment informat del pacient o del seu representant, imprescindible abans de l’administració, encara que no formarà part de la sol · licitud d’autorització a l’Agència. El metge responsable del tractament haurà de justificar convenientment en la historia clínica, la necessitat de l’ús del medicament i informar al pacient dels possibles beneficis i riscos potencials, obtenint doncs el seu consentiment conforme a la llei 41/2002, de 14 de novembre. I també l’article 8 que diu que el pacient ha de donar el seu lliure consentiment. A Espanya està considerat com el dret a l’autodeterminació sobre el teu propi cos avalat pel Tribunal Constitucional.

Off Label

A Europa

En els últims anys a Europa hi ha hagut canvis. S’ha passat d’una medicina on el metge tenia el poder absolut, a una on el pacient pot prendre les seves pròpies decisions. S’ha passat a l’època dels drets de les persones. A Europa no està regulat l’off label, però hi ha requisits per determinar la financiació pública. França i Alemanya tenen uns protocols fets per les agencies reguladores; Holanda, està finançat sempre que hi hagi una evidencia científica; a Dinamarca, hi ha llibertat pel seu ús, però la responsabilitat recau en el metge. A Italia el pacient té dret a triar lliurement i a ser informat degudament. En cas contrari, tan si el metge no ha informat adequadament com si ha pres ell la decisió, aquest pot ser apel·lat per la Cort Suprema.

Alguns casos 

A Portugal, Alemanya, Àustria, Austràlia i Canadà s’han produït casos de persones que han perdut la visió després d’un tractament amb Avastin, receptatper solucionar-nar problemes de degeneració macular associada a l’edat (DMAE).Avastin és un producte dels laboratoris suïssos Roche, desenvolupat per al tractament del càncer de pit o de ronyó. Alguns oftalmòlegs van creure que podien utilitzar el medicament Avastin per a pacients amb degeneració macular, en lloc de prescriu-re un altre producte-moltmés car-de la també suïssa Novartis: Lucentis. Tots dos són fàrmacs del mateix tipus. Similars, però no iguals, fet que ha provocat conseqüències nefastes per a alguns pacients: pèrdua de la visió.

Un altre cas seria el tractament del trastorn bipolar. Aquí s’explica una mica els efectes secundaris que pot tenir fer servir un producte off label.  Carbamazepina (Tegretol): a causa de la seva aparent eficàcia com estabilitzadora de l’humor, Tegretol ha passat a ser l’opció de tractament de primera línia, tot i que la FDA no l’ha aprovat per al tractament del trastorn bipolar. Els efectes secundaris que s’observen amb més freqüència en prendre Tegretol inclouen sequedat de la boca i gola, restrenyiment, problemes per orinar, disminució del sentit del gust, marejos, somnolència, inestabilitat motora, falta de gana,nàusees, vòmit, indigestió i diarrea . En algunes persones també s’ha observat poca traça, vista doble, excés de líquid en els teixits o cavitats del cos, erupcions cutànies i complicacions cardiovasculars. A més, hi ha la possibilitat que es presentin efectes secundaris adversos que posin en perill la vida, com la disminució dels glòbuls sanguinis que combaten infeccions i prevenenhemorràgies. El medicament també pot tenir interaccions negatives si s’usa amb Prozac, Luvox i liti. A més, no s’ha de prendre amb inhibidors de lamonoaminooxidasa (inhibidors de MAO). No s’ha de prendre durant l’embaràs olactància (moment en què les glàndules mamàries són estimulades per produirllet). Finalment, s’ha de fer notar que és obligatori controlar periòdicament el nivell sanguini i fer-se proves freqüents de la funció hepàtica, ja que la carbamazepina indueix enzims en el fetge. Quan es combina amb altres fàrmacspoden ocórrer diverses interaccions adverses.

Les notícies també de tant en tant descobreixen quelcom potencialment perillós d’off label. Al novembre de 2006, The Wall Street Journal explicava la història d’Actiq (fentanil), un poderós narcòtic analgèsic disponible com una pastilla oral per a una acció més ràpida. El medicament va ser aprovat fa nou anys per al seu ús en el tractament del dolor intens del càncer. Però l’article documentat deia que el primer semestre de 2006 metges especialistes en càncer representava només l’u per cent de les prescripcions  a les farmàcies al detall.
A més, una segona font citada per The Wall Street Journal va trobar que entre juny de 2005 i octubre de 2006, una mostra representativa dels metges prescrits Actiq off label del 80 per cent de les vegades, principalment per al tractament de la migranya i el dolor d’esquena. Un article separat el març de 2007 a la publicació especialitzada Notícies Med Ad cita una altra anàlisi-sistema de Actiq – un estudi de 95 persones que van rebre una recepta de Actiq entre abril i juny de 2005 a través d’un pla de salut en el Medi Oest. Només 21 tenien un diagnòstic de càncer o la SIDA.
El fabricant de Actiq (Cephalon) està sent investigat per l’Oficina de la FDA d’Investigacions Criminals, l’Oficina del fiscal dels EUA a Filadèlfia, i el general de Connecticut advocat per possible promoció i comercialització dels usos off-label de la droga. Comptes dels mitjans de comunicació també han revelat els efectes potencialment perillosos fora de l’etiqueta l’ús de tres medicaments aprovats per tractar l’anèmia en pacients amb càncer sotmesos a la quimioteràpia (que la quimioteràpia causa anèmia); aquest ús redueix la necessitat de transfusions de sang potencialment perilloses. No obstant això, molts doctors estaven receptant els medicaments – Aranesp, Epogen i Procrit – per tractar l’anèmia causada per càncer en si mateix, i perquè pensaven que els fàrmacs que milloren els nivells dels pacients de l’energia.

Què passa amb la població vulnerable com el nens? 

La majoria dels medicaments receptats són aprovats amb la prova de nul o molt limitat en nens o adolescents menors de 18 anys. Com a resultat, la gran majoria dels fàrmacs que estan aprovats per tractar malalties i condicions que principalment afecten els adults es prescriuen off label quan un metge decideix utilitzar per tractar a un nen o adolescent.
Reconeixent que es tractava d’una situació utòpica, el Congrés en la dècada de 1990 va aprovar una llei que va concedir sis mesos de vida de les patents per als medicaments de marca que també va ser provat en persones menors de 18 anys d’edat. Les companyies farmacèutiques poden realitzar aquestes proves abans que un fàrmac sigui presentat a la FDA per a la seva aprovació, o després.
Si una empresa percep un ús considerable potencial de la droga en els joves (per exemple, amb un antibiòtic), pot fer les proves abans d’enviar la droga per a la seva aprovació. Però la majoria de les vegades les empreses es remunten a la FDA amb les proves en nens abans que un medicament sigui aprovat.
Per tant, la situació, encara que millor, segueix sent inferior a l’ideal. I molt ús de medicaments en nens i adolescents off-label. Això inclou l’ús dels medicaments quan els nens estan hospitalitzats. En un estudi recent en els hospitals 31 nens de tot el país, els investigadors van trobar que quatre de cada cinc pacients van rebre almenys un medicament off label. Els més àmpliament prescrits van ser els analgèsics com la morfina, que no estan específicament aprovat per al seu ús en nens.
Els pares cal que estiguin molt atents si als seus fills se’ls prescriuen fàrmacs per a les malalties de salut psiquiàtrica o mental, com depressió o trastorn d’hiperactivitat. Aquests medicaments es prescriuen amb freqüència off-label per a adults i nens, i els estudis han trobat que tenen efectes secundaris potents i úniques en nens i adolescents que no tenen en els adults. En qualsevol moment si se li dóna al seu fill una recepta, sempre s’ ha de preguntar si és per a un ús aprovat o un ús off-label.

Conclusions

El problema que hi ha amb aquests productes com bé s’explicitava en el punt dels EUA, és el fet que actualment no hi ha una regulació forta d’aquests productes que poden tenir un dany potencial en la salut de les persones. La humanitat ens diu que sovint ens regim per codis menys ètics amb l’afany de lucrar-nos, però no podem permetre que en una cosa tan important com la vida de les persones puguem ser tan cínics. Tenim dret a la vida. És per aquest motiu que seria important començar a iniciar un debat sobre això, us animo a fer-ne difusió a la xarxa i arreu. Cal que la Unió Europea es plantegi una regulació més seriosa d’aquests medicaments.  Com bé expressava Marc Guerrero en un article a l’ABC, en un moment com l’actual, en què la crisi econòmica està assotant a la majoria de població sovint aquests medicaments es fan servir no perquè no hi hagi alternativa sinó perquè són més barats. I és un risc, sobretot pels sectors més vulnerables com serien les embarassades, els nens o ara bé els ancians. Cal establir i marcar qui serà el responsable de les possibles conseqüències que es puguin derivar d’aquests tractaments. Si bé és cert que entre retallades i crisi tot ho propensa encara més.

Bibliografia

CÁCERES, Carlos. Article ”Marketing y prescripciones off label”, al diari digital CST BRIEF, 14/09/09

GUERRERO, Marc. Article ”La batalla europea de los fármacos”, al diari ABC, 20/09/11

MONTERO, Dolores. Estudi ”Acceso de medicamentos en circunstancias especiales”, publicat per la SEFH

Estudi ”Nuevas opciones para el tratamiento del Trastorno Bipolar”. NAMI Organization.

Estudi ”Perfil clinico de los pacientes Stent”, publicat a GENCAT.

Estudi ”What is Off Label Drug Use?”, publicat a Cancer.org

Article ”Off Label Information Sheet”, publicat al web de la FDA.

Estudi ”Off Label Drug Use”, publicat a Consumerreports.org

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s