Reuters

La trampa del diàleg

Les estridents sirenes policials fa una setmana que no sonen igual. Les cadenes de furgones que circulen pels carrers de Barcelona, lluny de generar sensació de seguretat, intranquil·litzen. Només fa 7 dies que el Regne del Terror va arrassar poblacions senceres davant l’única via possible per un hipotètic diàleg: que Catalunya digui què vol. Els autèntics camises blanques van ser apallissats amb odi, ràbia i, sobretot, impunitat.

Ahir dissabte, un cop celebrat el referèndum gràcies als cossos de centenars de milers de persones, aquells qui fa 7 anys que es posen de perfil davant del conflicte van sortir al carrer a donar lliçons de templança, serenitat i maduresa. 5.500 persones, segons la Guàrdia Urbana, van onejar banderes de rendició d’una batalla en què s’havien mostrat passius, confiats que la secessió era altament improbable. Equiparaven responsabilitats entre governs i demanaven asseure’s a “parlar”, com si l’important fos el fet en sí i no el que se n’extregui. És la trampa del “diàleg”, entès com a finalitat en si mateixa i no com un mitjà.

És sempre positiu que la gent es mobilitzi per forçar un estadi concret. Des del 2010 milions de catalans han exercit aquest dret cada 11-S. Però en la petició de dissabte, comprada principalment per comuns i socialistes, ens hi podríem haver trobat qualsevol demòcrata sense extreure’n cap conclusió més que la taula sempre ha existit, que hi seiem sols, i que la solució només es pot comptar a través dels vots (que van poder ser exercits en multitud d’ocasions, l’última de les quals va ser diumenge passat, donant una clara victòria a l’independentisme). Només cal recordar les paraules del vicesecretari de comunicació del PP, Pablo Casado, mentre el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, es mostrava disposat a parlar “sense condicions”: “Ni mediación ni negociación. Los golpistas irán a los tribunales”.

Potser qui no té pressa, perquè no s’hi ha jugat absolutament res, la dilatació dels tempos li continuïn sent indiferents. Però mentrestant, i com explicava brillantment el periodista Arturo Puente, la repressió de l’Estat segueix el seu curs ja per vies independents de qualsevol gir dramàtic dels esdeveniments. El Major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, i el president de l’ANC, Jordi Sànchez, van acudir divendres a l’Audiència Nacional, acusats de sedició, un terme encara a desenvolupar que pot comportar penes de presó de fins a 15 anys. Perquè, malauradament alguns vulguin dibuixar-ho tàcticament així, no es tracta de la figura de Mariano Rajoy, ni tan sols del PP, sinó d’un sistema podrit i putrefacte.

De la taula un no se n’ha d’aixecar mai, si bé qüestionar-se els interlocutors. Ara bé, mentre aquí apretem el fre, entre discrepàncies internes del PDECat i les exigències del Col·legi d’Advocats de Barcelona (el qual, recordem-ho, només s’està asseient amb la Generalitat: i ja em diràs quin tipus de mediació és), l’executiu central envia 150 policies especialitzats a l’Aeroport de Barcelona. I la independència “real” de la que parlava l’expresident Artur Mas al Financial Times se’ns va escapant d’entre les mans, com la sorra fina. Cada dia de retard en la Declaració d’Independència és un dia més que guanya l’Estat per assegurar el control de les infraestructures.

El context obliga el Parlament de Catalunya a protegir efectivament els seus ciutadans davant la repressió indiscriminada, desconnectant totalment de la legalitat espanyola. “No tenim cap indicació que hi hagi cap altra alternativa que la violència contra la gent que vulgui defensar les institucions catalanes. Necessites un instrument que et faci més fort i no una actitud que et faci més feble”, assegurava el filòsof Jordi Graupera en declaracions a RAC1.

Un sistema de justicia que deixi d’atemptar contra la llibertat d’expressió, reunió, premsa i vot i un cos policial que no executi sentències basades en aquests preceptes només ho pot aconseguir la DI. El fracàs en l’intent d’alliberament tindria els mateixos efectes que no intentar-ho i assumir un país sotmès a l’arbitrarietat del poder de l’Estat, a partir del seu monopoli de la violència.

No són temps per fer-nos enrere ni mercadejar políticament amb el patiment de tants que van posar en risc la seva integritat física perquè la votació fos vinculant. Hi ha un resultat a aplicar i que, a més a més, és l’únic mecanisme per resistir l’embat. Qualsevol unionista català ha de veure avui en la DI el mètode únic i més eficaç perquè s’arribi a la mediació tan esperada que pugui garantir l’encaix de Catalunya a Espanya. L’esperança d’una Espanya unida passa per situar Catalunya en peu d’igualtat, reconeixent-ne la sobirania.

Anuncis